Manel Margalef

Manel Margalef. Foto: Lluís Vives

PRESENTACIÓ TESI DOCTORAL
Dificultat en la recerca moderna de l'habita. El territori domèstic com a confrontació artística i vivencial.

Manel Margalef

Projecte Arquitectònic: Carrer Sant Miguel, 21. de Tarragona
Arquitecte: Xavi Claramunt.

Introducció.

Arribat el moment d'iniciar aquesta presentació, vull deixar de manifest la impossibilitat de poder recrear el meu projecte artístic, no sense abans, fer patent i partícip de la meva tesi, a tot el llarg recorregut vivèncial que s'ha centrat en la construcció de la meva casa particular. L'experiència de buscar i trobar un hàbitat del que poder-me apropiar estètica e ideològicament, ha reconduït tots els meus posicionaments dins de l'àmbit artístic, enriquint-se mútuament vida i obra.

Aquesta experiència ha fet que despertés en mi l'interès pel concepte casa, per l'estudi i anàlisi de tota aquesta sèrie d'entramats sobre els quals se sustenta l'esperit de l'arquitectura, i que, molt mes lluny de complexitats, lleis i tecnicismes, ha permès aportar noves dades al projecte arquitectònic modern. El mètode de treball contemplarà la descripció de tots aquests avatars, que des de la mirada inquieta de l'artista, ens ofereix una complexa crítica al procés tipològic de l'habita, esbrinant els mecanismes estipulats mitjançant l'execució d'instal·lacions que subverteixen l'ordre establert. L'espai arquitectònic i els mobles es desestabilitzessen, es descontextualitzaran i la seva funció acabarà generant un desencontre entre els termes habitatge i llar, habitant i subjecte.

Concepte i Tradició en l'estudi modern de l'hàbitat:

L'espai on l'home s'acull, treballa, estima i descansa determina i defineix el fet arquitectònic i vivencial. “La casa” es converteix en la metàfora del nostre particular univers, com diria *Bachelard:

Un microcosmos dins del gran macrocosmos urbà, d'aquest extens i dinàmic espai públic occidental.

La casa és el mirall al que ens enfrontem, la nostra carta de presentació cultural, un reflex dels nostres gustos i costums. La casa ens defineix, explica com som i es converteix en prolongació espiritual del ciutadà. En la seva possessió trobem seguretat i també és la causa i escenari de l'ansietat existencial, la pertinència a un lloc compartimentat, i en ocasions, no buscat.

És l'armadura simbòlica que exerceix de suport a tot l'entramat d'objectes que la personalitza; trobem constantment els conceptes de sustentació emocional, refugi i record, temps detingut, mentre que l'estètica i la noció de tecnologia canvien constantment. I és en aquest context en el qual l'habitatge es defineix a través de l'aparició dels anomenats objectes domèstics, el mobiliari, els estris, que progressivament es convertiran en protagonistes principals de l'escenari.

En el transcurs de la història, la necessitat que l'hàbitat domèstic fos cada vegada més adaptable als seus habitants, a les activitats d'aquests o al mitjà, ha donat com a fruit una gran diversitat d'innovacions. Moltes de les estratègies de l'arquitectura i el disseny modern responen a aquest mateix objectiu.
Des de Frank *Lloyd *Wright, *Gerrit *Rietveld, *Mies Van *der *Rohe, Charles i Ray *Eames, Jean *Prouvé, Joe Colombo o *Achille *Castiglioni fins a Rom Arad Koolhaas o *Shigeru *Ban, han estat molts els grans dissenyadors que han tractat el tema de l'habitatge flexible, aquest habitatge que s'apropa a l'espai de lo provisional.

Casa Collage, Pàg 15, Fotomuntatge realitzat en el primer curs de Sociologia del professor Jean-Pierre Junker( *ETH,*Zurich, 1990) sobre la casa *Bianchetti de Luigi *Snozzi.)

En l'assaig titulat Casa Collage i que té el seu origen en les classes del Taller d'Arquitectura i Projectes V impartides a l'escola d'Arquitectura del Vallés a partir de 1994, se'ns mostra en el seu apartat denominat Casa ocupada una imatge que la formen dues fotografies comparades. En la primera podem observar un apartament buit que, explícitament ens mostra una construcció interior d'arquitectura moderna. La segona fotografia del mateix apartament, sota la mateixa perspectiva, ens mostra una escena familiar i tota l'ocupació de l'espai amb els objectes i mobiliari d'una casa normal. La imatge accentua irònicament, les dificultats estètiques i funcionals de convivència entre dues realitats. L'arquitectura, el continent i el contingut, la casa en si amb els seus habitants i els seus estris.
Aquesta fotografia ens presenta el gran debat contemporani. Aquest enclavament arquitectònic i domèstic és el punt de partida on vull incidir la meva tesi, descrivint la crisi o perpetua transformació del que denominem projecte Modern. Aquest Projecte, com a màxim exponent de la raó, anirà fent fallida al llarg del Segle XIX, diferents mirades de pensament - *Nietsche, Marx, *Freud, - conflueixen a donar un nou gir en la necessària reflexió sobre els aspectes més irracionals i mítics de la nostra existència humana.

Aquest debat crític ens interroga sobre el paper i el territori on ha de situar-se l'habitant del projecte modern. Alain *Touraine defensa el pensament de *Habermas:

No hi ha modernitat sense racionalització, però tampoc sense formació d'un subjecte al món, que se sent responsable enfront de si mateix i enfront de la societat.

I és des d'aquest territori vivencial i íntim, on el meu projecte executa les pulsacions necessàries per assimilar la meva pròpia identitat, al llenguatge i la gramàtica d'una casa i tot allò que ho conforma, abordant, les inquietuds existencials que es generen amb la proposta d'una casa flexible, en perpetu canvi i plena d'elements que ens remeten a la incertesa que ens ofereix la vida i a la qual volem rebutjar, allotjant-nos en la seguretat de la llar.

Com ens suggereix de nou *Bachelard:

Fugir del definitiu i buscar la provisionalitat, és la tasca incompleta de la nostra actual perspectiva consumista en quant a l'ordre de lo domèstic.

El segon capítol de la tesi

Aborda, des d'unes mirades molt més classificatòries, l'exposició de diversos referents artístics i arquitectònics contemporanis, que han prioritzat en la seva temàtica el vast escenari de l'habita. L'elecció d'artistes i arquitectes s'ha formalitzat, volent i buscant trobar connexions amb el meu propi projecte artístic, i amb paràmetres que poden generar una visió polièdrica de les disfuncions, de les quals participen, les diferents geografies de l'habita. I és des d'aquesta perspectiva, on aquests artistes i arquitectes que presento, critiquen i proposen nous models i conceptes a través de la col·lectivitat, des del jo íntim crític-social o simplement, des del vessant més radical i subversiva.
Passem doncs a contemplar un collage de propostes que defineix aquest trànsit capitalista del món privat del jo i la seva armadura estructural, en ocasions esgotat, però sempre àvid de nous camins existencials.

El fet arquitectònic desenvolupat per l'artista com a esperó social dins del context polític, econòmic i social occidental.

La disposició i estructuració de l'hàbitat modern prioritza a la seva xarxa econòmica, la projecció indiscriminada i *uniformadora de la casa contemporània. La planificació i polítiques empleades en les decisions urbanes, ve generalment dirigida per l'especulació immobiliària i el cost del sòl edificable, per la qual cosa no s'arriba a projectar la revolució necessària dins de les noves tipologies de l'habita.
La democratització de l'urbanisme i la participació dels ciutadans en els projectes per als seus propis habitatges serà, per tant, un tema prioritari i pendent en la nostra actual societat.

La casa com a metàfora de l'existència.

La casa, com a metàfora de la nostra disposició existencial i com a preàmbul de presentació de les nostres credencials vivéncials, articula molts processos creatius sobre la base del concepte espai d'intimitat. Aquesta casa metafòrica presa com a punt de partida torna a trobar aquest nucli verge i essencial de les coses quotidianes. La casa descriu les vivències, i l'entorn domèstic es torna ressò i metàfora per poder atendre a la intuïció de la memòria privada.

L'arquitectura com a resposta funcional als nous paràmetres de l'habita.

La recerca de noves solucions al preocupant tema de l'habitatge, a la concepció del nou model i signe casa, s'entaula en relació a un procés de desenvolupament de coneixements, sistemes i perspectives divergents dins del vast camp de l'arquitectura i l'expressió artística. Subministrarem doncs, exemples vàlids que es nodreixen de la idea de rescatar maneres sostenibles de viure, representacions constructives ideològiques que ens evadeixen cap a un futur molt més permeable.

L'àmbit del domèstic, posada en escena del jo particular i íntim.

El domèstic, allò substantiu i invisible que conforma la domesticitat del territori privat, ha ocupat un lloc fora de l'estratificació oficial, fins ara hermèticament ocult a la mirada pública i homologat com a factor de lo quotidià. El binomi casa-dona segueix vigent i inscrit fortament dins de l'àmbit i les pautes culturals de la nostra societat. La dona ha vist i sentit la casa com un refugi i d'altra banda com un espai de reclusió i tancament un lloc ple de conflictes emocionals i psíquics.

De-construcció del signe casa.

Les propostes crítiques dins del llenguatge arquitectònic i artístic que trobem en aquest apartat se centren en el desmuntatge o de-construcció dels llenguatges i conceptes de l'hàbitat modern. El pensament dels seus creadors es genera sobre la base d'unes coordenades negatives, a un pensament i ideologia de ruptura radical, que tindrà com a objectiu subvertir les normes.

El tercer capítol de la tesi

Se centra a abordar, d'una manera més personalitzada, tota l'evolució del meu treball artístic, creant metàfores a partir de referents literaris, arquitectònics, filosòfics i plàstics. Aquest capítol se subdivideix en dos apartats: en el primer d'ells, “Memòria d'una casa essencial”, puntualitzo breument els impulsos i condicionants que em van portar a adquirir i reflexionar sobre el concepte de construcció del meu propi habitatge.
En el segon apartat i des d'una posició més descriptiva tècnicament, es dibuixa la geografia autobiogràfica i territorial de la meva casa particular. Es construeix i descriu, a grans trets, l'escenari creat amb la tutela de l'arquitecte Xavi Claramunt per armar el meu vedat domèstic i que vaig a intentar explicar i deixar de manifest en aquesta presentació amb els següents paràmetres:

1/ La total omissió de l'espai exterior de la casa, donat el seu emplaçament urbà, 2/ el canvi d'escala dels espais edificats, 3/ la reconstrucció de l'ordre circulatori i 4/ el respecte als trets històrics de la configuració estètica originària de la casa, seran els condicionants que imposaran el sentit i criteri en l'elaboració del nou projecte de remodelació: construir una casa nova dins de la casa antiga. Aquesta s'adequa a un sistema de mòduls en forma de prisma rectangular (o Caixa) i haurà de reunir totes les condicions que se suposen intrínseques en la construcció de qualsevol habitatge: estructura, forjats, envans, façana, instal·lacions, descripció i definició d'espais…, és a dir, una casa amb plena autonomia. Aquesta nova casa, allotjada dins de la casa antiga, serà l'encarregada d'acollir la vida privada, mentre que l'espai exterior, la casa antiga, amb els seus detalls i peculiaritats historicistes, es convertirà en l'enclavament públic i polític de la casa, en paisatge i espai exterior, sense que existeixi cap tipus de continuïtat entre els dos dominis. En paraules del seu propi arquitecte “espais que poden arribar a convertir-se en allò que la nostra imaginació ens deixi”.
La flexibilitat del nou habitatge vindrà per la possibilitat de mobilitat dels seus envans, la paret actua creant en l'habitant, un dialogo visual de comunicació amb l'exterior. El concepte de passeig arquitectònic està present, creixent la sensació de mobilitat i dinamisme en la composició dels espais. Aquests no són tancats, l'habitant tindrà la possibilitat de transformar la personalitat dels diferents habitacles, podent adaptar els espais a la seva mesura. Es creen així estratègies i finestres metafòriques que connecten el territori visual a la resta dels mòduls i al “paisatge” exterior de la casa antiga, delimitant diferents graus d'implicació i privacitat dins del teu propi vedat domèstic. Així la casa antiga es converteix en el nostre particular paisatge evocat, ampliat amb el respecte arquitectònic al llegat modernista que posseeix l'habitatge. Aquest argument estètic resoldrà la supressió de l'espai exterior del carrer, creant un espai públic domèstic, emparat a les nostres decisions individuals.

“L'efecte del parell-heli”. Sala Reus.
Així doncs, a partir d'aquesta experiència i des d'una posició purament especulativa, es pretén enllaçar tot el meu projecte artístic amb les diferents vies de pensament i exponents visuals. En l'apartat inicial em posiciono en els eixos argumenta'ls de Derrida per apropiar-me del concepte de de-construcció. En el segon apartat, “La casa de Zaratustra” descric forts paral·lelismes amb la perspectiva ideològica i plàstica del conjunt de “Cases-pati “de *Mies Van de *Rohe. Em sento proper a la casa com a imperi del jo, a la casa particularitzada aliena a tot tipus de col·lectivitat en la qual Iñaki Ábalos en el seu llibre “La bona vida” desgrana des d'una visió d'ideari existencialista. En el tercer apartat presento els meus mobles-escultures com a artificis que s'apropien d'identitats, el moble es converteix en subjecte passiu productor d'analogies del comportament humà i personalitats oposades i alienades. En Aquest últim apartat de la tesi també es reafirmen les coordenades de Hegel i Marx sobre el lligam a l'objecte capitalista com a principi d'alienació i càrrega identitària.

“Estratègies d'immersió”. Capella Sant Roc. Valls
Tot aquest capítol adquireix el format de conclusió final al text de tesi anterior; aquesta conclusió exemplifica i recull el meu projecte artístic sobre l'escenografia domèstica occidental. Aquesta última part s'acompanya també de cites i crítiques sobre les meves instal·lacions expositives i les meves peces escultòriques presentades, en alguns casos, com a fotografies de gran format. Seguint el camí a través de les meves exposicions actuarem i ens interrogarem sobre la base de les pràctiques artístiques que he generat i, tornant la vista enrere, re-elaborem el debat conceptual que he construït en els dos anteriors capítols.

“Estratègies d'immersió II”. Museu d'Art. Girona.
Així doncs, ja dins de l'emplaçament de les conclusions, aquest projecte artístic, amb el qual he treballat durant set anys, es fa ressò de la interrogació contemporània actual que deriva cap a la recerca de “la casa”, d'aquest espai domèstic estanc on l'home habita des del conflicte.

“Arquitectures domestiques”. Antic Ajuntament. Tarragona.
El nou habitatge haurà de configurar-se com un espai mutable i flexible, que s'adapti a les noves tendències tant de la vida individual (espais lúdics o de relax, independents de la resta de la unitat familiar) com la modificació de costums socials i la re-introducció del treball professional a casa. Per tot això la casa de l'individu contemporani ens prediu, Corigliano en el llibre “Tempo spazio identità”,

Haurà de ser neutra, sense signes recordatoris del passat; això suposa alhora una certa dificultat per fixar la “forma” de la casa, que en tot cas haurà de correspondre a un espai “expressiu”.

En venda. Tinglado 2. Tarragona.
Aquesta treball que avui hens ocupa intenta captar, també, la recerca de la nostra pròpia identitat com a individus perduda en espais mutables que reflecteixen una època sense ideologies ni objectius compartits. Aproximar-se i investigar les diferents perspectives que l'arquitectura contemporània recull, entorn de l'àmbit de la domesticitat i la regulació soci-econòmica del recinte d'allò que denominem vida privada, genera un univers de controvèrsies. L'experiència d'habitar cada vegada crea regles més complexes, articulacions morals que desenvolupen i dissenyen el nostre territori vivencial. Avui més que mai el construir i habitar es manifesten des d'un posicionament subjectiu allunyat de la col·lectivitat, per la qual cosa reflexionarem sobre les mancances i conflictes que genera el nostre arquetip casa.
Les propostes artístiques enunciades i que recullen els diversos arquetips respecte a lo privat, ens presenten tots els conflictes que genera un mitjà en el qual actuen diversos agents des de diferents perspectives i condicionants econòmics i culturals. Els nous referents i tipologies a l'hora d'entendre, habitar, avaluar i projectar l'espai domèstic reflecteixin els desajustaments de l’individuo modern.

També el meu treball es fa ressò del canvi de posició ideològica i estètica que ha sofert l'àmbit de l'escultura; l'espectador ha passat de ser contemplador passiu d'un objecte autònom a transitar espais i territoris mediatitzats per conceptes artístics. La “escultura moderna” entra en crisi després del final de les avantguardes històriques i el seu concepte d'objecte autònom i decorativista sofreix una forta revisió.

En aquesta investigació, els contorns i ambients domèstics exemplifiquen una forma de diàleg o d'interrogació entre l'espai arquitectònic i l'entorn habitable. Em remeto a presentar l'acostament de l'artista visual a la lectura del tema “casa” com a “lloc”. La contaminació d'idees entre arquitectura i escultura constaten l'articulació d'una nova investigació integral, física i estètica del territori com a part fonamental del projecte arquitectònic modern. Hem de valorar també, els nous eixos formals i conceptuals que contaminen les vies processuals tant arquitectòniques com a artístiques contemporànies i que ens presenten nous enunciats cap a una nova dimensió d'habitar l'espai.

No puc deixar d'esmentar la figura de Gordon Matta-Clark, com un dels primers a apropiar-se del territori urbà contaminant i confonent la noció per la qual, l'arquitectura es defineix en relació a un plànol en el qual s'articulen nocions espacials d'habitabilitat. Matta-Clark fon el pensament artístic que ho allibera de la normativa arquitectònica i aquesta normativa la utilitza per construir les seves intervencions.

Totes les seves accions reneguen del valor funcional de l'espai a habitar i ens anticipen un discurs crític en suprimir la separació entre espai públic i privat. Aquests àmbits inicialment antagònics entren en comunicació i relació a partir de les seves de- construccions, Matta-Clark realitza talls en edificis, infereix ferides a la construcció i aquesta dialoga a través de les seves obertures amb l'exterior.

Sobreàtic. Museu d'Art. Girona

Tot el meu treball renega també de les coordenades funcionals i normatives que entenem a l'hora de construir la nostra arquitectura i endamiatje privat. La privacitat es mostra insegura, de-construeix els seus eixos formals i els subverteix, entra en la dinàmica d'un caos controlat i els seus accessoris ornamentals descriuen ritus contradictoris.

Per això reivindico, que els suports de l'art i l'estètica en la nostra societat occidental, encoratgen un tipus d'habitatge que reforça l'hedonisme consumista però que no projecta el perfeccionament de la societat en el seu conjunt. La innovació i el seguiment d'un clixé o patró burgès segueixen marcant l'estètica, amb freqüència, buida de contingut, que ens recull en les nostres petites cel·les privades. El nostre “somni familiar”, el nostre “niu d'amor”, “la nostra habitació estanca” es fa ressò de les propostes més interessants per aconseguir la desitjada societat del benestar.

La crítica de l'artista, sempre portadora d'una forta dosi de desencantament i negació dels valors establerts pel col·lectiu dominant dins de l'àmbit artístic actual, segueix sent acumulació d'objectes, ambients e imatges que conformen una controlada càrrega simbòlica. L'art es converteix en mercat, en espectacle i entreteniment i tots acabem entrant en el joc. “Les estratègies d'immersió” que practico desenvolupen una mirada subjectiva sobre els valors caducs de la moral burgesa, sobre el meu desassossec existencial, sobre els dubtes de la vida quotidiana que es personalitzen en aquest vast món dels nostres mobles, estris, etc...

La conclusió final mai és una aportació positiva sinó una suma d'interrogants, anotacions que puntuen llacunes en les quals habitem amb temor, sense dominar el territori comú: “la casa”.

La irrellevància del context local i individual a causa de les tecnologies de la informació i la comunicació, i la conseqüent inestabilitat de les relacions entre les persones i els espais, provoca l'absència de sentit del lloc o l'increment de “no llocs” com Marc Augé va denominar als espais sense marques, que tampoc marquen a qui els habita.

[1] Monteys, Xavier y Fuertes, Pere. “Casa Collage”. Ed.Gustavo Gili, S.A. Barcelona, 2001.Se trata de un fotomontaje realizado en el primer curso de Sociología del profesor Jean- Pierre Junker (ETH, Zurich, 1990) sobre la casa Bianchetti de Luigi Snozzi. Pág15.

[2] Lleó, Blanca. “Sueño de Habitar”. Colección Arquithesis 3. Fundación Caja de Arquitectos, Barcelona, 1998.

[3] Touraine, Alain. “Crítica de la modernidad”. Ed.Temas de hoy. Madrid, 1993. Pág, 262.

Currículum Vitae

Manel Margalef Arce. Amposta, 1963.

Doctor en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona, Manel Margalef es artista y profesor en la Escuela de Arte y Diseño de la Diputación de Tarragona y profesor asociado al departamento de Pedagogía de la URV. Doctor en Bellas Artes y licenciado en Historia del Arte |por la Universidad de Barcelona. En el año 1991 recibe el premio de Pintura Bienal de Artes Ciudad de Amposta, en 1996 el XXVIII Premio Julio Antonio de Escultura Bienal de Arte de la Diputación de Tarragona, en el 2000 el premio compra Baix Camp y en el 2003 el Premio "IV Bienal de Artes Plásticas Rafael Botí". Desde sus inicios el año 1990 hasta hoy, a realizado diferentes exposiciones entre las que podemos destacar Versus natura, “Espais Centro de Arte Contemporáneo”, Gerona (1994), Caixes de camí en la Galería Cànem (1997), Erda en el Museo de Arte Moderno de Tarragona (1998), Privado en la Galería Senda (1999), Depósitos en la Galería Fúcares (2001), El efecto del Parheli en la Sala Reus (2001) y el trabajo Estrategias de inmersión con la galería Forvm y al Museo de Arte de Gerona (2003).
Ha participado en diferentes manifestaciones de las que hay que destacar TRASTOCAMENTS en Can Palauet de Mataró (1997), TRANSPORTABLE en el Tinglado II de Tarragona (1998), 46 Salón de Montrouge (2001), RODALIAS (2001-02), CRUZADOS "Nuevos territorios del diseño de vanguardia" (CCCB - 2003), URBI & CIEGUE en Sedan (2004)i en diferentes ediciones de ARCO (2000- 2010) con la Galería Cànem, Galería Forum, Galería Almirante y con la Galería Senda así como la participación a Art Forum Berlín con esta misma galería (2000), a DE FOTO con la galería Forvm (2004-05), a MACO MEJICO con la galería Almirante (20004), Feria de Arte contemporáneo de Santander con la galería Cànem (2003-10), y Arte Lisboa (07-09) con la misma galería.
Las últimas exposiciones individuales más importantes: Arquitecturas domésticas, en el Àntic Ayuntamiento de Tarragona, Arquitecturas domésticas, o el arte de subvertir en la Galería Senda (Barcelona) y en la Galería Almirante (Madrid) en el 2004. Carcel de amor. Relatos culturales sobre la violencia de género, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia (2005). Objetos Domésticos, Galeria Fúcares (Almagro) y En Venta, Tinglado 2, Espacio de Arte Contemporáneo de Tarragona (2006). Escenarios transitables, en el Museo de Arte de Gerona. L’ objecte deconstruït, Museo del Montsià (Amposta) y Deconstruint en la Galería Cànem de Castelló al 2007. Este mismo año recibe el Premio de Pintura de la Fundación Arenas. En el 2008 recibe el premio Salou de Investigación|i Recerca Pictórica y en el 2009 inaugura Psycho.objectes en la sala Antoni Garcia de l'Escorxador de Tortosa.

Al 2010 participa en el proyecto La mirada reposada organizado por la Escuela de Arte de esta misma ciudad.
Actualmente mi trabajo tiene como objetivo investigar en torno a las nociones de espacio privado, deconstrucción y paisaje interior, donde los conceptos de identidad y memoria sueño utilizados como canales de comunicación entre el yo y la arquitectura. Un proyecto artístico que toma cuerpo desde la paradoja y la incertidumbre de cómo personalizar mi existencia y poder así auto-analizarme desde la perspectiva de mi propio espacio