Lluís Vives Chillida

Lluís Vives.

La pròpia casa no està endreçada en aquest moment; potser això arribarà tard o fora d’hora. Em sembla que això no és una prioritat . No obstant, puc compartir l'interès per algunes de les qüestions del Rufino.

Una d'aquestes la interpreto, al cap i a la fi, com la necessitat d'entendre la relació entre un mateix i el seu públic. Comprendre’s un mateix és una tasca vana; un només pot anar cap endavant, seguir els passos de la recerca pròpia, i orientar-se per les mateixes llums que projecta la seva obra. El públic, l'altre, l'expectant, el considerador, el crític… cal entendre'l com algú concret que es beneficia del que hom fa. No existeix el públic indeterminat, es compta d'un en un. Tenir públic és afalagador, però no sé de quina manera l'hauria de correspondre que no sigui havent fet el que ja he fet. Ho dic per la sensació de tenir un deure generat per la seva consideració. Aquest deure només el puc pagar expressant un agraïment mut i silenciós. De vegades la seva consideració és una interferència -massa sovint no entenc per què els altres pensen el que pensen dels meus treballs, en el sentit que sigui- i per tant en aquests casos són un fet marginal per a mi. Jo no me’n puc ocupar. D'altres constitueixen un correctiu alliçonador com la vida mateixa. Reconec que en la nostra relació ha dominat la incomprensibilitat. I que això ha generat l'autosuficiència necessària que m'ajuda a sobreviure.

Incomprensibilitat i autosuficiència necessària. Producte d’aquest individualisme és l'isolament…

I aquí estem amb la nostra profunda introspecció. Profunda per persistent, no per transcendent, tot i que tanta insistència en la introspecció pot arribar a transcendir, i d'una manera molt probable creant un monstre. La monstruositat està en la visió de l'altre.

L'altre ho som també nosaltres. Tots n’hem vist passar horroritzats, de monstres de la creació, de tots els colors: deformats, desproporcionats, descolorits, desorientats i desestructurats… Gairebé sempre voluntariosos. Monstres que s'emmirallen i es cargolen sobre si mateixos. Monstruositat que s'aproxima molt al ridícul. En tots els anys que portem exhibint-nos, qui no ha tingut, però, la sensació d'estar aproximant-se massa a aquest perill? fins i tot gaudir de la seducció d'assemblar-se a allò que ens sembla monstruós. Atracció morbosa i temptadora. Al cap i a la fi la creació és un artefacte nou, la diferència és gairebé una condició i això l'aproxima a la monstruositat.

En algun moment, (i suposo que això té a veure amb l'experiència) jo m’he volgut despullar per evitar tota possibilitat d’embolicar-me, per reduir al màxim les friccions entre els orígens i l'esdevenir.

Vull creure que el meu camí discorre per la via d’alleugerir-me vers la recerca de la claredat. Amb el temps tot s’alleugereix: menys dramatisme, menys transcendència, menys estratègies, menys ocultacions. Suposo que per compensar que la vida et porta precisament per camins contraris.

Avui jo em considero un fotògraf. No sé si aquesta afirmació, feta així, em desacredita per estar aquí. Però ho he de dir per comprovar si en escoltar-me estic dient quelcom creïble. No acceptaria enganyar-me.

La meva relació amb la fotografia m’agrada pensar-la com una oportunitat tecnològica de netejar-me les mans, d'allunyar-me de l’acte fisiològic i escatològic de la pintura manual. Aquesta és per a mi una història passada, però que la porto dintre sense remissió. Puc dir al respecte, i amb tot el respecte, que la pintura de Velázquez em recorda la sensació de la merda i que cada vegada que torno al Prado corro a sentir aquesta sensació per pur instint, com un animal. Estic segur que els pintors sabeu a què em refereixo.

Tot plegat, passar de la quiropràctica a la mecànica, ha estat una transformació per acabar adoptant una altra escatologia: la de la tragèdia del realisme, o la tragèdia de la condició irresolta de la realitat, de la imperfecció, la de la misèria de la superfície de les coses: accidentada, rugosa, gris i cromàtica alhora. La superfície de qualsevol cosa es deixa banyar per la llum del sol per rebel·larse a la intempèrie de qualsevols ulls com una estúpida figureta decorativa o com un feréstec tros de tronc. Però això sí, sense tacar. Quanta pulcritud i puritanisme amaga la tecnologia....

Cada hora que passa sé menys coses i estic més desvalgut. I també m’admiro més del que veig. Ho dic sense excuses. Simplement. Em costa fer entendre als altres la suficiència d'una experiència de percepció tan senzilla i de per què la voluntat de representar-la s’ha convertit en el meu objectiu de treball.

Ofereixo una cosa per compartir: estranyar-nos del que veiem, estranyar-nos dels productes de les lleis de la física, de les configuracions naturals i de les artificials. Fins i tot, estranyar-nos de la pròpia comprensió de les coses, de les matemàtiques, de la lògica i també de l'estranyíssim transcurs dels temps que tot ho canvia. L’estranyesa és un mètode incisiu de la consciència. El món i la pròpia vida és un procés de degradació, entropia pura de la qual hem de saber extreure l’exemple per a la nostra simplicitat. En el camí d'aquesta degradació ens trobem objectes: aquí tenim una pedra; desgastada. I un tros de fusta a punt de convertir-se en cendra. Un conill es caça, un llobarro es pesca, una pedra s’agafa i un tronc es talla. Són les equacions modestes que acompanyen la meva autosuficiència. Comprenc que aquests fets no em diferencien gaire dels altres, això és el que vull compartir.

No m’interessa res més que estar, que adonar-me d’aquest estat, si es pot dir així. Les fotografies que faig m'ajuden a sentir-me d’aquesta manera. Em fan adonar-me del que està succeint.

La fotografia va adherida a mi en aquest moment (ja es veu). Forma part de la meva manera d’entendre. De la meva manera de construir aquest estat de consciència. La fotografia desconfia de la mirada. No m’adono prou del que veig; així doncs, ho corroboro amb una repetició de les lleis de la física. Una nova refracció de la llum que forma de nou la imatge, la corrobora. Si la càmera és capaç de veure el que jo veig (de reconstruir-ho, si ho dic amb propietat), deu ser que el que veig és veritat, o si més no, multiplica les possibilitats que allò ho sigui. (Ja sé que mentar la veritat és com deixar-se caure per un precipici però ho faig, conscient de la meva inconsciència.) Però no és tot exactament igual. Les imatges són una (gairebé literal) ombra platònica de les coses, un moment, una secció transversal del seu temps, però atorguen una oportunitat a la seva visió. Les imatges són una oportunitat més que te el món per formar part de la consciència dels humans.

Una cosa que em fascina és que es pugui parlar de la llum (com de qualsevol altra cosa, per cert) però de la llum, particularment. Ho he vist fer admirablement al menys des de dos punts de vista: el de la física i el de la poesia. Gosaré amb el vostre permís fer-ho de la meva manera prosaica perquè la llum -i totes les seves conseqüències- forma part essencial de la meva posició.

Avui, gairebé es coneix, o s’explica, qualsevol fenomen de manifestació de la llum. L’emissió és un fluxe enlluernador d’energia de fotons que acompanya el món des del moment de la seva creació. L’emissió no es pot mirar perquè cega. És una llum molt diferent de la llum que serveix per mirar, la llum suau proporcionada als nostres ulls, que reflecteixen la superfície de les coses per ser vistes. El món es veu a través de la llum reflectida i tan sols veiem la superfície, la pell, la pel·lícula més superficial de tot. Físicament es comprèn amb una gran simplicitat. La pròpia de la ciència. Però l’espectacle que es produeix és tan gran i tan complex que costa de creure, ens deixa aquí perplexos al davant d’objectes tan estranys com una pedra o un tronc o una joguina. L’essència d’aquests objectes no és la llum, però és gràcies a ella que compartim una certesa.

Es pot fer la crítica que l’essència de les coses no està a la superfície; jo ho dubtaria. Ben pensat, no veig per què hauríem de descartar aquesta possibilitat.

La fotografia és per a mi una cibertecnologia, una extensió mecànica que allarga el meu cos i comunica millor algunes de les facultats del meu cos cap a l'exterior. M'ajuda a disseccionar el món, a deconstruir-lo. M'ajuda a mantenir un cert control sobre el caos i és una oportunitat per a l'espectacle de la contemplació i sobre tot per a la comprensió. Encara m'estranyo d'això, i per tant encara m'interessa això.

Ben bé penso com fotografio, de fet ja no sé parlar sense la reflexió d'una imatge present o en el record, i per tant el pensament es desplaça a prop de les condicions de les imatges i de la fenomenologia pròpia d'aquest joc tecnològic i la memòria. En conseqüència, i ja per acabar, puc fer afirmacions com aquesta:

Lo visual està en constant transformació. Es mou al nostre ritme, i al seu, sedimentant en la nostra memòria capes etèries de records que són les que configuren a la fi la nostra idea de la realitat, que es confon amb la seva representació.

Text llegit a les jornades d’artistes organitzades per Rufino Mesa i l’Artiga. 19 de març de 2011. Lluís Vives