Albert Macaya

Albert Macaya. Foto: Lluís Vives

1. Sempre m’ha semblat paradoxal com es fa de difícil parlar del propi treball. Qui hauria de tenir més coses a dir d’una proposta artística que aquell que l’ha creat? I no obstant, les paraules s’enferritxen, derrapen, es resisteixen a encaixar, com peces d’un trencaclosques hostil. Tant se val: des de Gadamer sabem que l’obra no ens pertany, que te vida pròpia, que el receptor la reconstrueix i la dota de sentits sempre renovats. Fins i tot hi ha qui s’ha apressat a donar l’autor per mort. Aquesta suposada mort va com anell al dit per als propòsits de tota una línia de reflexió en art i cultura per a la qual tot s’explica en termes de context social i cultural. Poc importen les cuites individuals de “l’artista”. Però, contra el que pugui semblar, no estic fugint d’estudi: qui emet una proposta artística hauria de ser capaç de dir-ne alguna cosa. No qualsevol cosa, alguna cosa més o menys afinada.

Aquesta feina a la que hem dedicat tantes hores te la virtut/defecte de defugir obstinadament qualsevol intent de definició. Més encara avui que l’art ha eixamplat els seus límits fins a desintegrar-los completament. Imagino a Kaprov, davant el mirall, rentant-se les dents un matí qualsevol quan va tenir l’ insight que allò era una activitat artística, com acabaria proclamant. Rentar-se les dents com a “obra d’art”, en ares de la fusió final d’art i vida. Si tota activitat humana és art, aleshores sobren els comentaris, els posicionaments, els debats.

Però el motiu d’aquestes línies és, precisament, un debat. Per tant, aventurarem una hipòtesi: això que anomenem art és una forma de coneixement, una manera de penetrar la realitat, un mode per a pensar i compendre el que ens envolta, per a representar-nos el món. Altra cosa ben diferent és fins a quin punt ho aconseguim.

2. Explicar la pròpia trajectòria i repassar la formació del llenguatge que emprem en unes poques línies és com capbussar-se en un oceà d’instants viscuts, d’innumerables hores malbaratades en la soledat del taller. Però tampoc exagerem en això de la soledat: compten –i molt- algunes coses llegides i vistes. Viatges, exposicions, converses, lectures. En qualsevol cas, la tramoia de l’art, contra el que sol pensar-se, és més aviat avorrida. A l’estudi de l’artista no hi viu cap èpica secreta de la creació.

En aquest punt crec que les generacions convocades a la Comella hem viscut marcats per un canvi de paradigma. Molts de nosaltres ens vam formar en les darreres cuades del formalisme, quan el material, el traç, la taca i el regalim ho eren tot. Ara l’interès s’ha desplaçat cap al significat, la interpretació, el joc semàntic. I més encara cap a la relació amb els contextos: les claus socials, culturals, de gènere, classe, que rauen en les imatges artístiques. Els aspectes formals de l’art –tals com el material, el traç, la taca, el regalim...- son ara vistos amb recel. El formalisme fàcil, efectista, complaent, és ara el llast d’una tardomodernitat en franca decadència.

Tot plegat explica la gran quantitat de dubtes entre els que s’ha desplegat el nostre quefer. El tsunami postmodern ens ha deixat al ras. Res de lamentacions: la versió optimista serà considerar l’enorme privilegi d’haver viscut un moment tan singular, que pocs individus a la història hauran conegut. Hem cobejat la pedra, el pigment, el rastre de grafit al gra del paper. I hem conegut l’eclosió d’un mon nou, a partir del qual ja res serà igual. Un mon en que es fonen les jerarquies, els gèneres, els llenguatges; en que les imatges son un immens territori a recórrer en totes direccions, sense camins obligatoris. Un món en que les distàncies s’esvaeixen i l’accés al coneixement es multiplica exponencialment. Si el preu és que els temps sacsegin les nostres certeses i ens descavalquin de la comoditat d’allò conegut, be val la pena pagar-lo.

És per això que no em sento ni sènior ni resistent. No te sentit resistir, em sembla molt més interessant fluir. Deixem-nos dur per la riuada, Tampoc tenim cap més opció. No sabem cap a on ens du, però ens hi du molt depressa. I quant a sènior... sento una enorme curiositat per totes les propostes noves, tot i que l’escepticisme i la distancia crítica ha guanyat terreny a l’entusiasme incondicional d’altres temps. Vet aquí un símptoma de seniorness que vull pendre per lucidesa o experiència.

3. Què n’he fet de la meva obra? Sembla una pregunta senzilla, però esta carregada de sentit. La resposta curta és que l’he donat, venut, desintegrat o que s’apila als espais tancats d’un pis al centre de Reus i en algun que altre museu o espai d’art. Però hi ha altres respostes possibles. Fins abans d’ahir l’obra d’un artista era el conjunt d’artefactes que deixava com a rastre. Però en els temps de l’art postauràtic i desmaterialitzat, els significats i les idees flueixen alliberats de la fisicitat del pigment o la pedra (o no necessàriament mediats per ella). Fins i tot la paraula “obra” sembla pomposa i arrogant. “La meva obra”, diem, per referir-nos al que queda com a materialització dels nostres processos mentals. M’incomoda el terme “obra”, potser que en diguem treball, producció, proposta (mira, Kaprov ja glopeja aigua, ha d’anar al mercadona a per més pasta de dents per a continuar la seva obra. Allà hi trobarà a Manzoni, proveint-se de rotlles de paper per a la seva creació mestra).

Vist així, potser la pregunta rellevant no és que n’he fet dels artefactes, si no fins a quin punt han expandit l’experiència, en quina mesura han ajudat a créixer o a compendre.

4. el col·lectiu al que pertanyo és com tots els col·lectius humans: poblat indistintament per persones extraordinàries i per éssers mesquins. Globalment, amb llums i ombres, no es pot negar que al nostre indret hem assumit una important dosi de compromís cívic. Hem participat en innumerables consells assessors, reunions, assemblees, hem debatut, escrit, ens hem involucrat en tasques de gestió cultural gratis et amore, i hem acabat descobrint que la resposta social i ciutadana no és directament proporcional a la bona fe i el voluntarisme esmerçats. Tenint tots els trumfos –bons artistes, escoles d’art, universitat, museus i institucions d’una escala mitjana, amb els que el diàleg podria ser fluït- som encara un col·lectiu invertebrat. També, com en tots els col·lectius humans, el nostre ha estat a voltes un galliner curull de picabaralles, atomitzat per la nimietat de les filies i fòbies personals, incapaç de cooperar i empènyer en la mateixa direcció. I a voltes també hem aconseguit fer caminar iniciatives individuals i col·lectives, lliures de servituds polítiques i administratives, autogestionades, fruit de la col·laboració, l’entusiasme i el compromís.

Currículum vitae

Albert Macaya

Artista visual i professor de la Universitat Rovira i Virgili. Imparteix docència en matèries d’art a la Facultat de Lletres i didàctica de les arts visuals a la Facultat de Ciències de l’Educació. Ha participat en diversos grups de recerca i programes de doctorat sobre art, educació i didàctica de les arts visuals. És autor de diverses publicacions en aquest àmbit. En el terreny creatiu, després d’uns anys inicials centrats en la pintura, s’ha decantat per l’escultura i la instal.lació. Ha mostrat el seu treball preferentment a museus, centres d’art i galeries, a més d’alguns projectes per a l’espai públic i alguna incursió esporàdica en el terreny de la performance