Assumpta Rosés.

Assumpta Rosés. Foto: Lluís Vives

Els darrers trenta anys he seguit l’activitat artística en general i la del meu entorn amb el centre a Reus i Tarragona en particular. He mirat amb atenció les exposicions, la producció dels artistes i les iniciatives de política cultural, tan privades com públiques. He publicat molts articles d’opinió i de divulgació a diaris i revistes, presentacions de catàlegs, he fet estudis monogràfics i recerca històrica. També he emprés iniciatives de producció, organitzant exposicions i creant plataformes de publicació.

Els meus ull han estat el mirall del que mirava i he reflectit una imatge del que veia. Mirar no és veure. He intentat veure. La mirada no és innocent i sé el que he expressat ha estat una versió personal subjectiva. Amb totes les reserves que tot això provoca, jo espero deixar un testimoni del meu temps, amb criteris raonats i reflexions honestes.

Aquesta trobada convoca els artistes de llarga trajectòria perquè expressin la situació del seu treball i de la seva experiència professional. Vosaltres sou qui ha de parlar i jo tornaré al meu paper de mirall, de reflex, de filtre individual. Escoltaré amb atenció. Crec que és una ocasió excepcional per revelar trajectòries personals. Hi ha moments que cal aixecar la veu, sortir de la soledat del taller o del despatx, compartir i afirmar-se.

Tot el món està aquests dies perplex davant d’unes situacions que posen en qüestió les estructures d’una societat d’opulència aparent i marginacions dissimulades. Tota aportació intel·lectual i artística és útil. El pensament, els processos de transformació (de materials, idees, imatges) i la creació, són necessaris. Anys de treball i reflexió no s’han de menystenir i cal posar-los a la vista.

Els artistes de les generacions dels setantes, vuitantes i norantes que avui es reuniu heu passat un filtre de resistència. No heu estat esclaus de síndromes localistes, però tampoc heu aconseguit una projecció exterior que assegurés la continuïtat del treball. Han faltat estructures culturals, plataformes de projecció, estratègies de promoció, suport teòric, programes editorials, comerç, col·leccionisme. Hem estat molt sols. Molta gent del nostre entorn no comparteix la vostra feina i els professionals que tenen responsabilitats nacionals o estatals tampoc no us coneixen com mereixeu.

L’important és la feina feta. Hi ha coses que considero molt importants:

- La producció i les iniciatives que s’han produït resisteixen anàlisis i comparacions. Heu estat atents i connectats amb els corrents de pensament d’avantguarda. Hi ha hagut compromís i qualitat. Amb el treball mig ocult d’aquests artistes sèniors de les comarques de Tarragona, ara mateix es podria muntar una gran exposició que deixés bocabadats molts experts.

- El llistó de creació artística és alt. La feina està feta. Als tallers hi ha obra. Hi han publicacions, reflexions i documents. Ens heu ofert treballs impressionants, emocions intenses, produccions que sembla impossible que es puguin aconseguir des d’un treball individual, autogestionat i silenciós.

- La creació artística està, segurament com ha estat sempre, en un moment incert. Ha acabat la pintura, l’escultura, l’art amb suport matèric ? Cal centrar-se en els postulats conceptuals i en les accions d’implicació social... teòrica? Com es consolidaran les aplicacions de noves tecnologies? Quina formació necessiten els joves artistes i els consumidors?

Com arribaran els nous paradigmes a l’esfera local? Driblarem ortodòxies paralitzants?

Ens hem de proposar alguns objectius. Darrerament s’ha parlat molt de l’art emergent, sembla que hi ha interès per ajudar els artistes en la formació i les primeres accions, sigui producció o exhibició. Però si no es preveu la continuïtat això no haurà servit de gaire. Els artistes, un cop emergits, quedaran abandonats a la soledat del taller, això si arriben a tenir un taller.

Les generacions que heu tingut la força de treballar per propi impuls, sense beca prèvia, sense exposició assegurada, sense dietes pagades, ara heu de tenir una visualització del treball que faci útil per als altres aquest gran esforç. I també ho mereixen autors de les generacions anteriors que han quedat en suspens. I els creadors emergents dels darrers anys han de trobar camins de continuïtat.

Hem de desmitificar idees com la fama, l’èxit, la gran cotització, els projectes amb tot pagat i tot resolt, la “projecció internacional” frase que arriba al ridícul i que tants cops s’escriu en va a les biografies. Les bufetades de la crisi i la visualització dels enormes patiments i privacions que passen tantes persones ens han de posar a lloc, en un espai d’austeritat i servei. Però això no treu que el treball artístic s’ha de reconèixer com qualsevol altre. No pot quedar arraconat, com està passant en masses ocasions.

Qui ha d’arreglar això? Parlem-ne.

Assumpta Rosés