La Comella i jo

Rufino Mesa Vázquez: Foto: Lluís Vives.


La Comella i Jo
Preàmbul
Amics, ha estat un plaer compartir la vida entre vosaltres: hem treballat, hem destil·lat il·lusions personals i col·lectives i hem viscut l’època de canvis més sorprenent que ha tingut la humanitat. Ara formem un anell de comunicació virtual al voltant de la terra i veiem que els desastres naturals ens aclaparen. Les misèries humanes ens posen al llindar de l’abisme però el sol surt cada dia, Fènix és l’estrella que regala la vida i la reclama: demà a l'alba, potser nosaltres no serem aquí per explicar-ho...
Anell de pedra
L’Anell de pedra és quelcom més que una forma circular, és una idea que assumeix el compromís personal envers la natura. Es a dir, és un contracte solemne i la seva aplicació formal és a la Comella, una roca seca que s’ha esdevingut en jardí. Conceptualment és una aliança amb la vida i una reflexió oberta sobre la comunicació que s’experimenta en contacte amb la natura. La Comella presenta un ordre en la complexitat de l’acte creatiu i manifesta la voluntat de fer un pacte estable a favor de les condicions favorables a l‘existència. Vol ser també una gnosi de l’experiència de viure, un fil d’unió entre el pensament estètic, la sensibilitat espiritual i el paradigma que ara emergeix de la ciència i de l’art.
Amb la informació disponible sobre l’existència paradoxal del ser, la subjectivitat de l’art i la relativitat de les coses visibles; l’anell és una eina conceptual que crea i defineix una gràfica virtual amb cinc àrees de realitat... aquesta ha estat la meva percepció, la manera voluntària d’invertir la vida i de fer l’obra.

1. La matèria física que conforma l’escultura fa base comuna amb la “realitat de les coses”. La configuren les pedres, la forma, les dimensions, la gravetat, etc. Tot això és la resta mineral que queda “ordenada, pensada en forma de camins, arranjament d’arbres, aportacions de terres, construcció d’aljubs per l’aigua de pluja... i escultures, testimonis de la meva vida...

2. El contingut: tracta sobre les coses sensibles encarnades en el cicle de la vida i la mort. El compromís, l’aliança, el sentit moral, ètic i estètic que em condueix entre els demès. De tot això puc fer-me’n responsable i és present a la Comella...

3. Allò que emergeix de l’activitat mental i de l’acció de les mans: les obres com a fruït de la transformació conceptual de la matèria. Tot això és el que faig amb més o menys oportunitat i fortuna...

4. El valor simbòlic de l’obra: el desplegament d’emocions i el rebuig o l’interès que suscita, les evocacions, les hipòtesis de treball, el pensament racional i l’acció poètica. Això és el que experimento, trio voluntàriament i entrego als demés...

5. El valor moral i cultural: el judici sobre el valor de tot plegat és fora de la meva jurisdicció, jo no puc fer-lo, queda sempre al criteri dels demés... en certa manera, l’obra serà si la societat l’accepta...

La mirada, la idea, l’obra
A la Comella, aquests universos de realitat personal estan traspassats per un fil invisible unit a les lleis de la física, als processos metabòlics i bioquímics que constitueixen la base de l’experiència de la vida. Plantar un arbre, regar-lo, posar-li terra, pensar sobre tot plegat i fer una obra per “celebrar-lo, es el resultat d’aquest lligam...” En el meu cas, l’art és celebració i manifestació de la vida, per la qual cosa faig servir el llenguatge de la natura. Una pedra s’expressa, jo em situo al seu lloc i reflexiono sobre qüestions que m’afecten, ella és la meva aliada; mira per la finestra i calla... Si trobo algú que es fa còmplice de la meva acció quedaren lligats en una comunió d’interessos espirituals indissolubles.
La visió del paradigma emergent, post cartesià, unifica la matèria, la vida i la ment i ens obliga a definir de bell nou la relació existent entre l’home i la resta d’éssers vius. La raó humana no és una característica diferenciadora de la resta d’animals, sinó que és una qualitat que ens unifica amb ells, ens situa en la mateixa línia d’evolució de la vida. En la roda dels canvis, en la transformació de la matèria, som fills de la mateixa font; un dissortat parameci que va tenir la idea de reproduir-se, mutar i evolucionar fins arribar a ordenar les pedres negres de la Comella. Les veritats creades per aquella acció són tan magnífiques, tant nombroses, versemblants i belles, que podem dir amb certesa que formem una família d’interessos creuats, immersos en processos creatius i destructius alhora, som una contingència en simbiosis permanent. Evolucionem tots alhora, en harmonia formulem una floresta relligada per dependències mútues. Els humans ens trobem al nostre nivell, en la fase mental que ens pertoca. Colonitzar la lluna no és més important que sortir de l’aigua per colonitzar la terra...

En aquest marc de pensament situo la creació artística i penso que és una mirada a la complexitat amb les eines de la intuïció i les que m’ofereix la ciència actual. L’art m’ha proporcionat el marc de relacions per entendre que la natura ens presenta la realitat des d’una perspectiva estètica, que tot el que fem és un intent de comunicar allò que destil.la; la fascinació, el misteri del món i allò terrible que ens captiva i destrueix al instant.

Sobre l’art

Encara penso que l’art té sentit; és una manera especial de coneixement que l’home fa servir per connectar amb l’alè invisible del món, amb el rumor del primer parameci que batega dintre de cadascú. L’art és la veu del llenguatge encriptat que presenta la natura. Des de la perspectiva de la realitat estètica, l’obra d’art és el vincle que posa en comunió la matèria i les seves produccions. És el nus de les contingències misterioses, incomprensibles, els fils invisibles de les xarxes de relació entre la matèria, la vida i la cultura.

Entenc l’art com una cruïlla de complexitats entre les quals l’home s’interroga permanentment. Ara sembla que ja ha terminat la seva funció social i estem cercant una manera nova de situar-nos davant d’ell. Personalment crec que no ha canviat res, estem com sempre en el cercle infinit de les interpretacions. El món és massa complex com per definir-lo d’una vegada per sempre, per la qual cosa penso que cada generació es troba obligada a fer les seves lectures i treure conclusions favorables i alhora enganyoses. Al meu entendre, l’art te l’inquietant valor de la pregunta i la subtil resposta de les mans cansades. El talent, el mestratge, la disciplina i la constància són els aliats per fer una bona feina, però mai es té clar que el camí transitat sigui el correcte. I el més greu de tot, cada obra és testimoni de la seva incertesa, deriva d’un camí intransitat...
Per a mi, la reflexió estètica ajuda al coneixement d’un mateix, una senda dolorosa que presenta la relació humana com una lluita amb considerables deficiències de comunicació. El creador cerca el camí directe per arribar a dir-ho tot amb una pinzellada de color, amb una forma senzilla, però quan ha terminat l’obra, quan la contempla, s’adona que la pregunta és errada; és una altra cosa la que ressona en la capsa de la ment. Cada persona ha de fer-se les seves preguntes, ha de cercar la seva veu, ha de guarir-se les mans i lluitar en la vida... Hem de tenir present que som hereus del passat, que l’èxit o fracàs és una qüestió temporal i que és molt important administrar bé les estratègies. Jo no he sabut fer-ho, però he administrat bé el temps que m’ha donat la vida... El passat és el background del creador, pot cremar-lo, copiar-lo, sublimar-lo o ignorar-lo; el que si és clar que som hereus d’allò que pensem i pensem allò que ja ha estat pensat. Caminem a cegues, a les palpentes i en ocasions en cercle com les processionàries suïcides. En contades ocasions alguna eruga surt del grup fatídic, del cercle letal, i veu des de fora la trampa...; és un dia de revelació i, provisionalment, el grup se salva... ¡per un instant, tan sols per un instant!
El pensament i l’obra.
L’Anell de pedra, la Capilla Turkana, Susurros en un agujero i Fénix, han estat les obres que m’han ajudat ha mitigar una part del dolor de la vida i han apaivagat també els nivells d’incertesa. La seves formes presenten un ordre interior en el qual miro el misteri inefable del món. Trobo que en elles queda emmirallat un patró de conducta que s’auto replica, que balla sobre un fons caòtic i genera ontologia. Amb elles he après a reconciliar-me i a seguir treballant, a treure un valor humà de la fatiga. En elles trobo com s’expressa la matèria i ens situa en el límit del misteri, en la porta d’allò sorprenent i en l’abisme terrible del temps mineral. Aquesta percepció de la matèria sensible l’he anomenada “la realitat estètica”. Tot emergeix d’aquesta premissa; la qualitat creativa de la matèria s’expressa en tot allò que ens envolta; l’aire, l’aigua, la terra, les pedres, els arbres, etc... El món que veiem, és la seva obra i en ella intentem trobar-nos i acomodar l’existència. La ressonància creadora, les “hierofanies” que emanen d’una muntanya, no són la veu del sagrat, són constatacions de la realitat estètica, xiuxiueigs d’intuïcions creatives, “revelacions d’eruga enlluernada”, en ocasions, fruït d’anàlisis de la raó científica o poètica.

CONCLUSIONS

1. Com escultor, el camí transitat m’ha sobtat permanentment; mai vaig pensar que arribaria fins aquí, ha estat una aventura extraordinària... Per tot, gràcies...

2. La feina de taller ha estat dura, l’experiència de viure dolorosa i dramàtica; amb l’art, arribo on soc conforme i reconciliat, penso que tot plegat ha merescut la pena. No puc fer reclamacions...

3. En l’experiència de camp necessito constatar que la ressonància de la matèria es comunica i traspassa els cinc àmbits anunciats al començament. Aquesta ha estat la part divertida...

4. La valoració de la matèria ha estat una premissa unida al concepte, ella posa la seva part en l’obra i respectar-la ha estat la manera d’incorporar el seu llenguatge a la idea.

5. La recerca i documentació d’aspectes sensibles en la natura ha estat el procediment emprat, d’aquesta ajuda he fet l’eina d’anàlisis per a conèixer-me millor i també saber alguna cosa més sobre la condició humana. Aquesta ha estat la meva biblioteca...

6. Elaborar un discurs personal ha estat la intenció. La premissa era senzilla: el concepte havia d’estar per damunt de la forma i igualat amb la matèria.

7. Penso que el valor de l’art és implícit en el llenguatge de la natura, ja que aquesta està sotmesa al cicle creatiu de la vida i de la mort i l’art és el fruit de la seva representació.

8. La vida també és art i aparença, creació i simulació, poesia i dolor; lletania obsessiva que cerca el seu significat en una contínua transformació... remor de fons que no s’acaba mai...

9. Crec que les obres ens presenten, elles son el testimoni de que hem estat aquí. En el temps mineral, el de les obres que perduren, elles diran el que hem fet i pensat...

10. Terminades les obres ja no ens pertanyen... són del món, ¡si les volen...!

Com a escultor he assajat escenaris per fer accions en la cara fosca de la realitat: les ocultacions. Com a resposta a les conviccions que generava l’obra, he renunciat a parlar i, alhora, he parlat massa... Vaig decidir ocultar els continguts per que ja no hi havia ningú que evidenciés interès en allò que mostrava. En la recerca d’un nou territori per l’acció artística vaig trobar els grans enigmes de la matèria i allí on les simetries fonamentals s’expressen, on les partícules presenten el principi d’incertesa, he presentat conceptualment l’obra. No he volgut fer una il·lustració del món de la física, he ubicat un concepte en el mig del cor del nou paradigma. La idea d’ocultar i alhora presentar, transformen i il·luminen aquests espais amb paraules mudes que udolen. En l’avantsala del misteri he volgut crear el llibre de les ocultacions, les omissions i els oblits i allí he redactat el compromís conceptual de l’aliança. En el món exterior, en el de les coses tangibles, he instal·lat l’obra. La Comella és el testimoni; un bosc mediterrani, una roca resseca i fèrtil que poc a poc s’ha esdevingut en un jardí... aquesta ha estat la meva feina...

Rufino Mesa Vázquez 10-3-2011
Currículum vitae.

Rufino Mesa Vázquez. Escultor,
professor, dibuixant i escriptor.
Neix en un poble d’Extremadura,
Valle de Santa Ana (Badajoz),
el 13 de febrer del 1948.

Estudia Delineació i posteriorment
es llicencia en Belles Arts per la
Universitat de Barcelona (1976);
també realitza estudis d’Història
de l’Art a la Facultat de Geografia
i Història, a més de cinema
i televisió a l’Institut del Teatre
de la mateixa ciutat.
El 2006 obté el doctorat amb un
excel·lent cum laude per la
Universitat de Barcelona.
Tesi doctoral: Anell de pedra
(1997-2006).
Fou director de l’Escola Taller d’Art
de Reus entre els anys 1980
i 1990, i professor d’escultura
a la mateixa escola. Actualment és
professor de fotografia a l’Escola
d’Art i Disseny de la Diputació
de Tarragona.
Anell de pedra: Vídeo: Francesc Poblet

Trobades a La Comella.

La revista ARTIGA i COMELLA ESCULTURA NATURA s’han cregut en l’obligació i la necessitat de convocar als artistes sèniors que degut a no ser emergents ara els cal ser resistents —les modes culturals ho imposen— per tal d'exposar les seves experiències creatives, que seran recollides i emmagatzemades. El propòsit és d’enregistrar en vídeo el seu testimoni a manera de quasi-testament d’una generació de les més singulars de les ultimes dècades pel que fa les aportacions artístiques. És per aquest motiu que us convoquem a una trobada de reflexió en la que esperem el millor de cadascú.
Pensem que és un moment oportú. Amb l’aigua que ha passat, les idees han quedat més clares i potser toca ordenar els papers, cal fer un testimoni sincer i honest, el manifest d’una generació que ha treballat i posat damunt la taula una visió estètica renovadora... 
Amb aquesta intenció demanem als artistes convocats un petit text en el qual mirin de glosar breument els següents apartats. Les respostes han de ser breus, lliures i sinceres, tot buscant la realitat personal.

• Explica la teva feina com a creador.
• Com has format el teu llenguatge.
• Quines referències tens, quines idees «estètiques».
• Què has fet amb la teva obra.
• Digues el teu trajecte personal en termes d’evolució, trencament, fidelitat...
Creus que ha fallat alguna cosa en l’època viscuda? I, si és així, hi ha responsables?
Has volgut assumir algun compromís social, polític, artístic?
• Com veus la teva obra? És el teu tresor, el millor de la teva vida?
• Fes un comentari crític del col·lectiu al que en pertanys, dels gestors culturals, de la política, de l’educació, de les galeries, del mercat, de les institucions...
• Alguna altra cosa que voldries comentar.

Dies 19 i 20 de març 2011
Sessions de les 10:00 a les 14:00, i de les 16:00 a les 21:00.

Ordre de treball.
Una introducció per part dels teòrics, crítics, professors:
Pere Salabert, Antonio Salcedo, Chantal Grande, Assumpta Rosés.


A continuació la jornada del artistes:
Joaquim Chancho, Leonardo Escoda, Joan Rom, Nuria Fernandez, Aureli Ruiz, Manel Margalef, Isabell Granollers, Pomerol, Marie France Veirat, Gelo, Pere Falcó, Montserrat Cortadelles, Lluis Vives, Marcel Pey, Rosellò...