Beatrice BIZOT

Beatrice BIZOT. Foto. Llís Vives.

Beatrice BIZOT

Tinc la sensació de haver recorregut el trajecte invers que molts artistes catalans de principi del segle XX. S’en anaven a Paris quan jo vaig anar de Paris a Estats Units, Itàlia per arribar a Catalunya que va ser la terra de acollida de l’artista que sóc avui. Aixi com estic acollida en aquesta trobada. Merci.

Sóc una escultora per qui les formes van néixer a partir de la paraula. Vaig crear un alfabet personal fet d’objectes que, assemblats, constituïen la meva forma d’expressió. Formes que ara “transcendeixen” les paraules. Una expressió al servei de la meva recerca de interioritat i la observació del ser humà dintre del seu entorn.

Aquests objectes són per exemple les claus, símbols del que no podem expressar, de les qüestions existencials, dels misteris amagats en nosaltres. Poden ser també les cadires, simbolitzant els éssers humans, les seves presències, o també bastides, símbols de construcció i evolució, o contemplació.

Les meves idees estètiques es van alimentar de influencies recollides en els llocs on vaig viure exposar i treballar. Per descomptat a França amb els nous realistes (Arman, César), però també Itàlia (Amb els clàssics com Canova però també de l'obra de Morandi i de Chirico que vaig veure a la Brera quan hi era alumna d'art) als Estats Units i ara a Catalunya (on vaig madurar molt). La meva obra va evolucionar a través de diferents materials i formes d’expressió tal com instal·lacions bronzes o fotografia, moguda per una necessitat imprescindible de crear. Cada exploració va ser una escala per arribar al pas següent .

Vaig crear “La ciutat blanca”, feta de fusta i llum, laboratori de idees a base d'una reflexió sobre les nostres vides “amuntegades”. Intercanviant amb aquest món imaginari, vaig crear escultures de bronze. De la ciutat blanca estic fent també un treball fotogràfic.

Ja fa dos anys, estic treballant sobre la duresa a la que ens enfrontem amb la crisis a través del material de formigó. La meva observació del paisatge al meu entorn fet de temples abandonats, vestigis d'una cultura desorientada no deixa de ser empremta d'humanitat. Es això que estic buscant: la humanitat...